La bellesa exòtica de la salamandra
L’avançament de la tardorada als nostres boscos coincideix amb el retorn a l’activitat d’un dels animals més bells i enigmàtics de les nostres arbredes d’obaga: la salamandra comuna (Salamandra salamandra).
Aquest espectacular urodel (nom amb el qual els herpetòlegs classifiquen els amfibis amb cua) té el cos allargat, una mica rodanxó i aplanat, amb una pell molt brillant, que té una coloració sorprenent en la qual es combina el negre i el groc.
Exemplar de salamandra, sobre unes fulles caigudes a la tardor.
Criden l’atenció com són de curtes les seves potes gruixudes, que l’obliga a anar pràcticament enganxada al terra, i el seu cap voluminós, aixafat i arrodonit, en què destaquen els ulls sortint i les dues protuberàncies dels laterals, on es troben les glàndules paròtides. A més a més, es tracta d’un animal de mida gran: alguns exemplars poden arribar a assolir els 30 centímetres de longitud.
Degut a aquest aspecte extraordinari, la salamandra ha estat vinculada amb tot tipus de llegendes. I ara, entrada la tardor, és el moment en què recobra l’activitat després d’abandonar la seva letargia estival: el període que l’ha mantinguda amagada en el seu cau per evitar haver de fer front als mesos més secs de l’any.
El zel de la salamandra té lloc al novembre, quan els rierols i les fonts es tornen a omplir d’aigua i els ambients forestals es condensen d’humitat. En aquestes condicions, òptimes per al seu desenvolupament, l’observació d’aquests parents propers de les granotes i els tritons es fa més fàcil que en cap altre moment de l’any, i resulta bastant probable poder trobar-ne en visitar qualsevols dels nostres boscos humits.
La trobada amb la salamandra és un moment de goig autèntic per a l’amant de la natura. I és que els colors cridaners d’aquest amfibi i el seu aspecte llampant l’han convertit en un dels animals més cèlebres de la fauna ibèrica.
Però el disseny de la salamandra no és fortuït. Així, i en funció de com combinen els colors, si llueixen el negre com a base amb ratlles o rodonetes grogues, o si mostren l’aspecte contrari, un to general groc llimona esquitxat de taques negres, els herpetòlegs diferencien cinc subespècies diferents de salamandra comuna a la península ibèrica.
Salamandra sobre una roca d’un bosc.
En qualsevol cas, més enllà d’aquesta diferenciació específica, el que ha dut a la salamandra a dotar-se d’aquests colors tan llampants i poc discrets, uns colors que no resulten gens mimètics i que la converteixen en un autèntic semàfor vivent durant els seus recorreguts pel bosc, és una qüestió de supervivència.
Amb unes extremitats tan curtes, que l’obliguen a desplaçar-se de manera lenta i pesada i li impedeixen fugir a cuitacorrents dels atacs dels seus depredadors, la salamandra va adoptar aquest aspecte per dirigir un missatge d’advertència als seus enemics naturals, tot avisant-los que és un mos tòxic.
D’aquesta manera, si en algun moment de desesperació, enduts per la gana, la guineu, la fagina o el teixó s’atrevissin a posar-se-la a la boca, trigarien només un instant en escopir-la i sortir fugint entre esternuts i esbufecs.
I és que, tot i que és fals que les salamandres són verinoses i perilloses per a l’ésser humà, el que sí que és cert és que quan se senten amenaçades segreguen una substància tòxica per a la pell que resulta molt urticant i que pot causar una coïssor intensa que cap dels seus enemics se n’oblida ni desitja tornar a experimentar-la.
Salamandra al palmell de la mà d’un humà.
Exclusivament forestal, la salamandra habita els boscos humits del nord el país, on roman oculta entre les pedres o la molsa, darrer els salts d’aigua i a les esquerdes de les roques mullades. S’alimenta de cucs, llimacs, cargols i insectes. Molt lligada el medi aquàtic, freqüenta els rierols i les fonts, però no viu a l’aigua, com els tritons, excepte durant la fase larval.
Nocturna i molt sigil·losa, com ja he indicat, s’oculta a la primavera i reapareix a mitjans de la tardor per reproduir-se i defensar els seus territoris. Les postes tenen lloc entre el desembre i el febrer. Poden viure al voltant de vint anys.
Catalogada com a espècie amenaçada i estrictament protegida per la llei, el deteriorament del seu hàbitat com a conseqüència de l’avançament del canvi climàtic està reduint les seves poblacions arreu d’Europa. La seva captura i tinença estan rigorosament prohibides i sotmeses a sancions importants.