Hibernar per sobreviure al fred
El fred actua com un eficaç agent sanitari al camp. Les tempestes de neu, el gel i les llargues jornades amb temperatures sota zero eliminen les plagues que fan malbé els conreus i posen fi als paràsits que afecten els ecosistemes forestals. Per això agricultors i silvicultors diuen que el fred cura.
Això no obstant, les dures condicions hivernals posen a prova la capacitat de resistència i adaptació al medi dels petits mamífers silvestres, als quals l’arribada del fred deixa sense aliment.
A més de suportar les rigoroses condicions meteorològiques, les seves possibles preses, majoritàriament petits invertebrats, han desaparegut d’escena, i bona part dels arbres i arbustos que els oferien aixopluc i aliment són ara amb prou feines un esquelet de branques seques.
Per tot plegat, el millor és desaparèixer del mapa, retirar-se a un lloc segur i confortable i esperar que l’hivern passi. Dormir per viure: en això consisteix la hibernació. Un recurs en aparença fàcil, però que tanmateix està ple de perills, atès que comporta una sèrie d’alteracions en l’organisme de l’ésser dorment que el portaran al límit de la mort.
El cas del liró gris és un dels més coneguts i amaga una de les proeses més extraordinàries de la natura.
Gràcies a l’abundància de menjar de la tardor, quan tot el bosc es converteix en un rebost, el nostre petit protagonista ha arribat a l’hivern amb els dipòsits de greix que manté sota la pell ben plens. Aquestes provisions li facilitaran l’energia necessària per arribar a la primavera sense ingerir ni un sol mos. Qualsevol error de càlcul tindria conseqüències fatals.
D’aquesta manera, mentre el camp es congela i la neu cobreix el paisatge amb el seu extens mantell, el liró dorm el més profund i llarg dels sons instal·lat còmodament a l’interior del seu cau, sobre un llit de fulles seques i a recer de la seva pròpia cua.
[[{"fid":"22482","view_mode":"default","fields":{"format":"default","alignment":"","field_file_image_alt_text[und][0][value]":false,"field_file_image_title_text[und][0][value]":false},"type":"media","field_deltas":{"3":{"format":"default","alignment":"","field_file_image_alt_text[und][0][value]":false,"field_file_image_title_text[und][0][value]":false}},"link_text":null,"attributes":{"class":"media-element file-default","data-delta":"3"}}]]
Finca de l’Aranyó, propietat de Família Torres, durant la nevada del temporal Filomena (gener 2021).
Durant la hibernació, l’organisme del petit mamífer deixa de fer algunes de les funcions vitals més elementals: els ronyons redueixen a poc a poc el seu ritme de treball per retenir la major part de líquids, el ritme cardíac baixa fins a convertir-se en un batec lent amb prou feines apreciable, la respiració es va compassant fins que també es fa imperceptible.
Als vasos sanguinis s’acumula la limfa, i la temperatura corporal deixa de ser regulada, de manera que minva fins a la que hi ha al cau on dorm. En la fase més profunda del son el cervell entra en fase de desconnexió i passa a controlar tan sols les funcions bàsiques, mentre que unes substàncies d’alt pes molecular situades al teixit cel·lular seran les encarregades de protegir els teixits i evitar-ne la congelació.
Els biòlegs sostenen que, en aquest punt, els lirons poden arribar a una temperatura corporal de quasi zero graus i passar de les tres-centes pulsacions per minut que mantenen a la primavera a només cinc.
És tanta la caiguda de tensió vital que, si sorprenguéssim un d’aquests bonics i delicats animalons durant el seu descans hivernal, pensaríem que és mort. I, en certa manera, en això consisteix hibernar: morir una mica per viure després.
El liró, un habitual al voltant de les vinyes.