Els Rostres del Vi (I): El Viticultor
Antonio Bonet, amor per la terra.
Vam citar-nos amb l'Antonio un gèlid dia de gener a la històrica finca de Milmanda, on hi treballa i on ja corria sent un vailet. Ens hi vam presentar un parell d'hores abans del que s'havia acordat per preparar l'equip, definir diferents localitzacions i per explicar a l'Antonio en què consistiria tot allò ... al cap i a la fi, pensàvem: "és un home poc acostumat a saraus d'aquesta mena i potser és necessari preparar el terreny, fer que se senti còmode i sobretot transmetre tota la tranquil·litat possible perquè la conversa flueixi amb naturalitat....” La nostra intenció era simple... i ingènua!
Tot posant-li el micro a la solapa de la jaqueta, l'Antonio ja va evidenciar que la "fluïdesa" i la "naturalitat" venien de sèrie:
- "Antonio, estàs còmode amb tot això? quan vulguis que parem i fem una pausa ens ho dius, sobretot volem que et sentis bé ... "
- "A veure, jo parlaré del que sé, que és el meu ofici i poc més, perquè aquesta és la meva vida i no la canviaria per res, per què no m’hauria de sentir còmode? [Somreia]
La nostra inquietud inicial es va dissipar al moment. Però no van ser només les seves paraules... la brillantor dels seus ulls i el seu llenguatge no verbal -acomodat a la cadira i dibuixant un mig somriure que no va abandonar en tota la gravació-, ens va deixar molt clar que ja estava llest. Ho estàvem nosaltres? Aquesta era la qüestió.
L’Antonio és un tipus modest, noble i apassionat. El seu cor pertany a la terra que treballa, al seu ofici i a la seva família. Però l’Antonio, sobretot, és un home feliç. Entén la seva relació amb la natura i el seu dia a dia com un regal.
Així doncs, l’Antonio, que a més d'agraït és generós, ens va obsequiar amb una jornada del seu valuós temps, ens va obrir les portes de casa seva i de la seva ànima i ens va ensenyar que la vida, al cap i a la fi, era això, un regal. Què més es pot demanar?