ELS GRANS VIATGERS DE LA TARDOR

Per Jose Luis Gallego, naturalista i divulgador ambiental.

Passada la calor estival, mentre les vinyes esperen les tasques que succeeixen a la verema i arriba el torn d'obtenir el rendiment de la collita al celler, el cel acull el constant anar i venir d'uns singulars viatgers en ruta cap al sud.

Com tots els anys, finalitzat ja el període reproductiu, els grans bàndols d'aus migratòries que van arribar a la primavera als nostres camps inicien el retorn a les seves casernes d'hivern. D'aquesta manera, grans aus veleres com la cigonya blanca, rapinyaires com l'aufrany o el falcó vesper i ocells de totes les mides i de diverses espècies creuen el cel rumb a l'Àfrica abans que arribi la tardor.

Però la seva absència no crearà buit en els nostres camps, boscos i vinyes, ja que aviat serà coberta per les aus que en les pròximes setmanes arribaran des dels països nòrdics per alegrar, durant els propers mesos, els nostres paisatges gebrats.

A Euràsia, els contrastos climàtics marquen clarament el ritme fenològic dels éssers vius. A causa d'això hi ha un gran nombre d'aus de nombroses espècies que, en lloc d'hivernar com fan mamífers i rèptils per superar els rigors climàtics, opten per realitzar llargs desplaçaments a la recerca de la bonança, viatjant des dels nostres paisatges fins a les planes pre saharianes, o fins i tot més avall, creuant l'immens desert del Sàhara, per arribar fins a la regió dels grans llacs.

Estem parlant d'una gesta protagonitzada per petites aus tan diminutes com l'oreneta comuna, que amb prou feines vint grams de pes cobreix trajectes de més de tres mil quilòmetres, travessant les sorres del desert més gran del planeta, sense aigua per beure ni arbres on posar-se.

MÉS DE 5.000 MILIONS D'AUS

Segons els estudis científics sobre la migració de les aus el trànsit d'aquestes entre el continent europeu i l'Àfrica subsahariana mobilitza anualment al voltant de cinc mil milions d'individus pertanyents a més de dues-centes espècies diferents. Una infinitat d'ocells de totes les mides que, obeint l'ancestral empremta genètica de la supervivència, cobreixen unes curioses, i sovint misterioses (per inexplicables), rutes.

Sempre les mateixes espècies, durant les mateixes dates i a través dels mateixos paisatges. Un dels fenòmens més extraordinaris de la naturalesa que atreu la curiositat dels éssers humans des d'antic.

Així, a més del conegut exemple de la utilització dels coloms per enviar missatges entre ciutats i pobles separats sovint per una llarga distància, la història explica que a l'antiga Roma, en concloure els populars tornejos de bigues i quadrigues les carreres despertaven autèntica passió entre les gents del poble, els seguidors dels vencedors s'enfilaven fins les teulades de les cases per capturar les orenetes en els seus nius i tenyir-les les ales amb els colors del vencedor. D'aquesta manera, quan els ocells tornaven als seus llocs d'hivernada a les províncies africanes del gran imperi romà, mostraven els colors als soldats destinats a aquells llunyans destinacions, que victorejaven el nom del campió en observar el seu pas.

VIATJANT SENSE MAPA

Però com aconsegueixen orientar-se les aus? Com aconsegueixen seguir una ruta de navegació tan concreta generació rere generació? Les respostes al fenomen de la migració en les aus fa temps que van quedar resoltes gràcies a les dades aportades per l'anellament científic: un sistema de marcatge consistent en capturar-les mitjançant mètodes innocus per col·locar-los una anella al tars i tornar a alliberar-les immediatament, amb l'esperança que, en ser capturades de nou, puguin aportar dades sobre el seu desplaçament.

Gràcies a aquest sistema avui en dia sabem que un dels mitjans d'orientació més habituals durant els seus desplaçaments és el del reconeixement geogràfic.

Les aus utilitzen els accidents sobre el terreny com a punts de referència sobre els que tracen i corregeixen les seves rutes. Però, què passa amb les espècies que cobreixen els seus desplaçaments de nit, sense possibilitat d'atendre referent algun? En aquest cas també s'ha demostrat que les aus s'orienten per les estrelles, tenint en la volta el mateix referent que en el paisatge.

Però, i si està ennuvolat? En circumstàncies de visibilitat nul·la, els camps magnètics també juguen un paper important en la navegació. I és que les aus posseeixen una mena de brúixola interior, un sistema GPS natural, que els permet seguir rumbs constants entre punts concrets atenent els referents de geolocalització ancorats en la seva memòria atàvica, en el seu registre genètic.

Això explicaria, per exemple, que un abellerol nascut a la primavera en un poble del nord d'Espanya arribi viatjar per primera vegada fins al territori del continent africà on passen els seus pares l'hivern encara volant sense ells, de nit o amb temps ennuvolat. Una autèntica lliçó de la natura.