El gaig: el jardiner del bosc
Entre totes les aus que envolten els camps de conreu, i en especial les vinyes, hi ha una espècie que no sol passar desapercebuda, tant per la seva mida com per la bellesa del seu plomatge i el seu reclam estrident: es tracta del gaig comú (Garrulus glandarius).
Exemplar de gaig comú sobre un tronc d’arbre. FotografiadAna Mínguez
De mida i formes similars a la garsa, el nostre protagonista es distingeix d’ella amb facilitat per seu bell plomatge, d’un to marró rosaci que acaba en un blanc nivi sota la cua (els ornitòlegs a aquesta regió l’anomenen el carpó) i en el qual hi destaquen les franges negres de les ales.
Però si hi ha res que crida l’atenció del plomatge del gaig, i que destaca com un semàfor tant en el vol com en la posa, és el plomall d’un bellíssim color blau metàl·lic, amb petites ratlles negres, que llueix a la part superior de les ales (les espatlles).
Una altra característica que fa inconfusible la silueta del gaig és la mida extraordinària del seu cap, molt desproporcionat en relació amb la resta del cos, que encara sembla més gran quan eriça les plomes de la cresta.
Té un bec ample i apuntat de color negre acabat en unes bigoteres amples del mateix color. El front el té tigrat en blanc i negre, amb uns ulls grisos molt llampants. Potes rosades. Mesura 35 cm de longitud, té una envergadura (distància des d’una punta de l’ala a l’altra punta de l’ala) de 58 cm i pesa al voltant de 180 grams.
Gaig comú, fotografiat per l’Ana Mínguez
Àmpliament distribuït per tota la península, mostra predilecció per assentar-se a les zones forestals esquitxades d’espais de camp obert. Boscos mixtos, alzinars, rouredes i tot tipus d’arbredes amb matoll abundant. També és molt comú a parcs i jardins urbans.
Escandalós i espantadís, la seva veu és un bram potent i aspre (d’aquí el seu nom científic: Garrulus) que emet quan s’espanta o que fa servir com a senyal d’alarma. S’alimenta principalment de baies i fruits silvestres, tot i que també es pot comportar com una rapaç caçant roedors, rèptils o insectes. A l’època de cria arriba a expoliar els nius d’altres ocells per alimentar-se dels seus ous o dels pollets.
Gaig comú, fotografiat per l'Ana Mínguez
Però el més curiós del comportament d’aquest còrbid forestal és el seu costum d’enterrar els glans, nous, castanyes i altres fruits del bosc quan arriba la tardor per fer rebost de cara a l’hivern, amb la qual cosa acaba propiciant la dispersió vegetal i facilita la reforestació, per això que molts el considerin el jardiner dels nostres boscos.
Gràcies a la seva gran capacitat d’adaptació al mitjà i als seus hàbits poc selectius pel que fa a la seva dieta (pot arribar fins i tot a comportar-se com un carronyaire) el gaig no es troba especialment amenaçat, tot i que, com la resta d’ocells de bosc, és vulnerable a l’avançament de la desertització vinculada i a l’augment dels incendis forestals com a conseqüència del canvi climàtic.