De Berlín al Bierzo

Algú entona una cançó folklòrica alemanya, s'escolten rialles, converses barrejades. El termòmetre marca cinc sota zero, però no importa: ens trobem a prop de Bremen, al nord-oest d'Alemanya, i és part de la tradició sortir a l'hivern al camp i acabar en una taverna al mig del bosc davant d'un fumejant plat de salsitxes i col. Em sento una mica estrangera entre aquest grup d'alemanys fins que el meu amic Dieter obre una bossa que porta als seus peus i n'extreu ... una ampolla de Ribera del Duero. Em mira i diu amb serietat: "El més habitual és beure un licor fort, però jo prefereixo vi".

Això va succeir fa uns quants anys, durant l'època que vaig passar a Alemanya. Encara que sembli paradoxal va ser en aquest país on vaig aprendre a gaudir del vi. Vinc d'una terra, al sud-oest de Lleó, on hi va haver fa temps una gran tradició vitivinícola. Al voltant del meu poble, la Bañeza, fins on arribava la vista, només existien cellers i vinyes excavades a la terra vermellosa. La varietat autòctona de raïm era i és Prieto Picudo, anomenada així perquè els raïms estan atapeïts i les baies són petites i punxegudes. És un raïm molt aromàtic, amb un sabor molt afruitat, que aguanta bé el fred i la sequedat, els canvis extrems del clima continental.

En la meva comarca tothom tenia la seva petita vinya i algunes famílies conreaven grans extensions de vinyes. A la sortida del poble, del costat oposat al riu i al costat de l'estació, se succeïen els cellers, les boteries, els magatzems. La vida girava entorn del cicle de la vinya. Es podava la vinya al febrer, a cavar-la al març, a veremar al setembre. Existeix fins i tot testimoni escrit: una deliciosa novel·leta costumista publicada el 1928 titulada "Vendimiari", amb una trama que gira entorn del vi i la verema en aquesta comarca.

Després de la guerra civil va començar la lenta i inexorable decadència de la nostra indústria vitivinícola. Però encara el 1970, quan el meu avi va construir la casa on vaig créixer, no es va oblidar d'excavar al soterrani un celler i aixecar un trull.

Una dècada més tard, la cultura del vi gairebé havia desaparegut.

Per què? Els meus avis es van fer grans i van abandonar el conreu de les vinyes. Els seus fills, enfeinats en altres menesters més productius, no tenien temps per cuidar-les. Això va succeir en la majoria de les famílies. Els cellers van deixar d'utilitzar-se, va tancar la boteria, el Prieto Picudo va començar a considerar-se un raïm de mala qualitat.

Quan em vaig mudar a Berlín després d'acabar la carrera, jo gairebé no prenia vi, només en alguna ocasió especial o en reunions familiars. Alemanya va suposar per a mi el redescobriment del vi. Vaig conèixer a un grup d'alemanys bojos pels negres espanyols. Era habitual que algú organitzés una vetllada a casa, durant una d'aquestes interminables i geladores tardes d'hivern, per xerrar, menjar formatge amb pa negre i mostassa i acompanyar-lo amb un bon vi negre. Allà vaig tastar vins de Toro, del Penedès, del Priorat, del Bierzo ... vaig aprendre a estimar el vi i els seus infinits matisos. I quan viatjava a Espanya sempre em portava unes quantes ampolles de tornada a Berlín.

Mentrestant, aquí les coses evolucionaven ràpidament. Es percebia una nova consideració cap al vi. Fins i tot a la meva terra, aquell Prieto Picudo menyspreat, començava a ser tractat d'una altra manera: amb respecte. Això és potser el que ens ha faltat durant molts anys, el respecte al vi. A les taules dels nostres pares i avis sempre hi havia una ampolla de vi i era una cosa tan habitual que passava desapercebuda.

La meva generació va créixer banyada en cervesa i en aquestes barreges infames de begudes gasoses amb licors forts. Va oblidar el vi. Va oblidar el ritual de baixar al celler a buscar una ampolla. Va oblidar el soroll que fa el destapament. El tintineig del vi en ser abocat. L'aroma del vi a la copa. L'aroma del vi dins la boca.

I va oblidar sobre tot el sabor del vi.

Això, crec jo, ha canviat. I hauria de canviar més. Ara quan viatjo a Berlín de vacances, ja no cal que els alemanys em descobreixin els vins espanyols, per contra, els demano que em mostrin els vins del seu país i sempre porto de tornada un parell d'ampolles de Riesling o de Gewürztraminer. D'això se'n diu relacions culturals. I no em refereixo només a la cultura del vi. Sinó a la cultura en un sentit ampli. El vi, el seu cultiu, la seva història i la seva tradició formen part de la nostra cultura, aquí i a Alemanya.




Marta del Riego
Redactora en cap de Vanity Fair