La gran tenora de les vinyes: la merla comuna
Enfilada a la punta més alta d'un dels ceps i vestida de negre amb elegància, cada capvespre de primavera la merla comuna (Turdus merula) brinda als que passegen al costat de les vinyes el seu concert: una de les melodies més belles de la natura.
El seu cant és inconfusible. La varietat de notes i tons aflautats, bellament encadenats i amb una potència elevada, la converteixen en una de les més preuades entre les aus canores. Fins al punt que, per a molts, jo mateix inclòs, la merla és sens dubte la gran tenora dels nostres camps i boscos.
Però si el seu cant és exquisit, la seva aparença no és menys bella, especialment en el cas del mascle. Ocell estilitzat, gran i robust, els mascles de l'espècie llueixen un plomatge compacte i brillant, d'un únic color: negre atzabeja, en què tan sols destaquen el bec i l'anell ocular d'un to taronja molt viu.
Exemplar de merla comuna en una branca d'arbre.
Amb una silueta i una mida similars, les femelles mostren un plomatge molt més sobri, de tons bruns, a l'igual dels joves, tot i que en aquest cas lleugerament pigallat de tons cremosos. Les seves potes són grans i fermes, i llueix una cua llarga que els mascles baten mentre estan posats. Fan al voltant de 25 centímetres i poden arribar a pesar més de 100 grams.
Al contrari que el seu cant, quan es veuen sorpreses o senten algun tipus d'amenaça fugen amb un vol molt veloç mentre emeten un reclam garrulador, molt escandalós i molt profund.
Es tracta d'una espècie eminentment forestal que tria preferentment boscos humits i frondosos, on sol establir el seu niu entre les branques del matoll. Però també tenen hàbits rurals i urbans, i mostren preferència per instal·lar-se als camps de conreu que hi ha al voltant dels pobles. Molt comuna a les terrasses urbanes amb flors, parcs i jardins, i fins i tot als patis particulars, on acut a espicassar el sol dels parterres i els testos a la recerca de cucs.
Aquesta pauta del seu comportament és la més curiosa. La merla recorre a saltets el sòl de terra i de tant en tant, quan s'atura, gira el cap com si volgués sentir millor el que està succeint sota la seva superfície i de cop, sense dubtar-lo un instant, clava el seu bec al terra i n'extreu hàbilment un cuc.
Exemplar de merla comuna en el sòl d'un bosc
Per dur a terme aquesta recerca no dubta a netejar el terreny de fullaraca, i en retira tot tipus d'obstacles: des de les restes de branques i troncs del jardí fins a les pedres dels testos. I és capaç de capturar diversos cucs alhora sense deixar els que ja du penjant al bec: sempre m'he preguntat com ho aconsegueix.
A l'últim, ressenyar que la merla, com moltes altres aus canores, ha servit d'inspiració a nombrosos compositors per compondre les seves obres: des dels grans clàssics fins als autors més moderns. En el seu cas una de les cançons més cèlebres és la que du precisament el seu nom en anglès, Blackbird.
Si tenen l'oportunitat de sentir-la comprovaran que, efectivament, és un mascle de merla, probablement enregistrat en un capvespre de primavera, el que intervé en diversos moments de la cançó -inclosa al disc The White Album (1968)- i li dona rèplica al mateix Paul McCartney, que no va dubtar a triar la veu de la nostra protagonista per compondre aquest tema tan famós, considerat com una de les balades més belles del quartet de Liverpool.
Exemplar de merla comuna al capdamunt d'un arbre.